Cando in s’allega de cada die faeddamus de “costume di Nuoro”, su riferimentu est a sos bestires festivos e de gala chi in tzitade impreaiant dae sos concruos de su de deghennoe sèculos a sa metade de su de binti. Ma sigomente sa descritzione mentovada non podet rapresentare unu cumpèndiu de totu cantu su chi b’at àpidu in contu de tipologias de bestimentas, pro custa faina s’analizu de sos bestires movet dae s’ischerta de su materiale fotogràficu e dae una chirca funduda in su campu istudiadu chi non cheret rinuntziare a sos detàllios contados·nos dae Gràssia Deledda. Comente cando issa etotu, pro nàrrere, nos permitit de connòschere sa prima variante de su bestire nutziale postu dae sa fèmina cojuende·si e dae sas segnoricas acumpangende·la a s’altare: «a primu s’isposa cun sas acumpangiadoras a costàgiu, est a nàrrere duas parentes custrintas de s’òmine bestidas che fèminas cojuadas mancari bajanas». O puru cando su Nobel nostru nos contat de sas formas galanas, tundas e ammajadoras de sos cùmeros: «Sas nugoresas lis punnant a sos cùmeros ispòrginos. Pro cussu bestint sas tùnicas chi tenent. Sas isposas nde devent àere nessi tres pro chi suta s’oru de una si potzat bìdere s’àtera». Unu sèberu coladu a moda dae sa segunda metade de s’otighentos finas a su primu deghènniu de su 1900 fintzas pro riproduire s’ideale de bellesa vitorianu de s’època cun, difatis, cùmeros bundantes e chintzos istrintos. Gràssia, amantiosa de su contu chi si manifestat in totu sa realidade sua, belle presentende·si cara a nois, nos agiudat finamentas illustrende su corredu («sas cojuadas si prenant sos pòddighes de aneddos, su tzugru de butones russos de oro e sas mànigas de prata») e marchende sas diferèntzias sotziales («guantes, bratzaleddos, ventàllios, umbrellas; cosas prus chi non proibidas a sas fèminas in tùnica de furesi»). In rassigna finamentas sos òmines cun sa berrita «unu pagu prus longa de sa de sos àteras biddas» e àteros detàllios chi faghent faeddare bestimentas e tzitade.